La radioteràpia es una terapèutica molt utilitzada en el càncer de mama, es pot dir que mes del 80% de les pacients la rebran. Una de les seves indicacions principals és després de la cirurgia, sigui tumorectomia o mastectomia. Fins fa uns anys calia la administració de 25-30 sessions diàries de radioteràpia amb uns resultats excel·lents, tan en quant a control local com de supervivència. Aquest tractament, generalment, era ben tolerat per les malaltes però, era molt pesat, perquè després de la cirurgia i dels 6 mesos de quimioteràpia s’afegia el mes i mig més de desplaçaments diaris a l’hospital per la radioteràpia. Els avenços tecnològics dels darrers anys ens permeten poder precisar molt millor els tractaments i disminuir la durada d’aquestos.

Avenços tecnològics

Els acceleradors de radioteràpia i els sistemes de càlcul de dosi actualment són molt sofisticats i ens permeten

  • Modular la intensitat de la radiació: adequar el feix radioactiu a l’anatomia de cada pacient de forma molt acurada.
  • Sincronització respiratòria: irradiar nomes en un moment determinat del cicle respiratori.
  • Verificació: els acceleradors actuals poden fer un TAC o una radiografia en el mateix moment de la irradiació.
  • Irradiació intraoperatòria: irradiar dins del quiròfan amb un accelerador especial miniaturitzat.

Els dos primers punts són especialment importants per les pacients amb càncer de la mama esquerra, que hagin rebut quimioteràpies o tractaments biològics que lesionen el cor, o que tenen antecedents de malalties cardíaques. Irradiant en inspiració profunda aconseguim separar la mama del cor i així es molt més fàcil protegir-lo. La verificació permet als metges comprovar en el moment de fer el tractament que s’està irradiant el volum desitjat augmentat la precisió. La irradiació intraoperatòria permet substituir les diverses sessions diàries d’irradiació per una única sessió d’uns minuts dins del quiròfan.

Irradiació amb menys sessions

L’aplicació de tota aquesta tecnologia ha permès augmentar la dosi diària, disminuint el nombre de fraccions i així poder oferir uns tractaments mes curts i còmodes per las malaltes. Des de fa uns anys diversos estudis han demostrat que repartint la dosi en 15 sessions diàries s’obtenen els mateixos resultats que amb 6 setmanes de tractament, tant en malaltes joves com en les no tan joves, en les que necessiten irradiació dels ganglis com en les que no ho necessiten, després de tumorectomia o de mastectomia i fins i tot en aquelles en les que s’ha fet una reconstrucció mamària. Es a dir les 15 sessions son l’estàndard actual en el càncer de mama. Però això no acaba aquí, aquest mes de Maig s’ha publicat un estudi amb mes de 4.000 malaltes que demostra que també es possible fer-ho en 5 sessions, es a dir en una setmana es pot fer tot el tractament. Com qualsevol novetat, aquest canvi necessitarà un cert temps per estandarditzar-se, però en un temps no massa llunyà el nou estàndard d’irradiació del càncer de mama seran les cinc sessions.

Irradiació intraoperatòria

En el 25% de les malaltes no es necessària la irradiació de tota la mama, nomes cal tractar la zona on estava localitzat el tumor, és el que es denomina irradiació parcial de mama. Aquest tractament es pot fer amb els mitjans tradicionals com els acceleradors o la braquiteràpia i habitualment s’administren unes 10 sessions diàries de tractament.

Disposar d’acceleradors miniaturitzats instal·lats dins del quiròfan permet que després de la tumorectomia, abans de que el cirurgià tanqui la ferida, l’oncòleg radioteràpic irradiï amb total precisió la cavitat on estava el tumor. Aquest procediment te una durada d’uns 45 minuts i substitueix a tota la irradiació. En aquells casos que l’anàlisi microscòpic posterior de la peça quirúrgica, demostra que la malalta no és candidata a irradiació parcial, no és cap problema, ja que el tractament es pot completar amb l’accelerador donant una dosi inferior. Des de fa uns anys a Catalunya disposem d’aquests dispositius en diversos centres.

Irradiació de les oligometàstasi

Finalment, tots aquests avenços tecnològics també els podem utilitzar en aquelles malaltes en fases mes avançades de la malaltia. Cada vegada mes, els metges som capaços de descobrir les anomenades oligometàstasi, es a dir diagnosticar la malaltia en fase IV quan te molt poques localitzacions metastàtiques, en les que els tractaments com la cirurgia o la radioteràpia poden oferir una curació. Ja no és estrany, operar o irradiar una malalta perquè te una localització cerebral o pulmonar, amb el que s’aconsegueix augmentar la seva supervivència.

En conclusió podem dir que les novetats en radioteràpia en els estadis precoços consisteixen en la disminució. Estem disminuint el nombre de sessions i disminuint el volum d’irradiació amb el que s’aconsegueix augmentar la qualitat de vida de les malaltes. Pel contrari, en les malaltes en estadis avançats la novetat es l’augment, estem augmentant el nombre de malaltes que es tracten amb finalitat curativa i aconseguim augmentar la seva supervivència.

linea nena1

NOMBRE

El meu nom es Manuel Algara López, doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en Oncologia Radioteràpica.

Em vaig formar com a especialista a l’Hospital de l’Esperança, vaig passar una temporada al CRLC Val d’Aurelle de Montpellier, posteriorment vaig treballar al Hospital Clínic de Barcelona i desprès vaig tornar a l’Hospital de l’Esperança, on vaig arribar a ser Cap de Servei. Al Maig del 2017 el Servei de l’Esperança es va traslladar a l’Hospital del Mar i des de llavors desenvolupo la meva tasca principal en aquest Hospital. Des de fa molts anys també em dedico a la docència i actualment soc Professor Agregat de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de la assignatura de Diagnòstic per la Imatge i Radioteràpia.

Dins de l’oncologia radioteràpica, em dedico especialment al càncer de mama des de que vaig acabar la residència i he posat en marxa diversos programes de radioteràpia, centrats sempre en augmentar la qualitat de la vida de les malaltes. Així amb els companys i companyes de l’Hospital del Mar hem posat en marxa, la irradiació amb fraccions setmanals per les malaltes grans, les tècniques d’hipofraccionament per reduir les sessions de radioteràpia, la irradiació parcial de mama i el mes recent la irradiació intraoperatòria.

Col·laboro amb el Grup Àgata en diversos programes i events per a dones amb càncer de mama.

Manuel Algara López
Oncologia Radioteràpica
Col 20226
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
@Algara_M

En aquest article et vull aportar eines que et puguin servir per poder gestionar d'una forma constructiva i positiva aquesta situació tan nova per tots.

Quan ja vèiem la llum a la fi del túnel, la realitat ens confronta amb un nou repte, de nou, sense precedents: conviure amb una nova realitat per un temps molt superior per al que inicialment estàvem preparats.

Si el confinament va suposar un repte, la volta a aquesta nova realitat no ho és menys, i és que compaginar un nou planning diari (per exemple; sortides en horaris determinats, noves rutines laborals, els fills dins de la llar, etc.), juntament amb el distanciament social, rutina higiènica, incertesa, preocupacions econòmiques i la por al contagi, podria generar nivells elevats d'estrès.

Desconfinamient, què? i com ?, milers de preguntes per resoldre que mantenen al nostre cos en un vaivé de canvis, on la sensació de control trontolla i la necessitat tan humana d'anticipació, també. Per descomptat, una molt bona oportunitat per aprendre a manejar-se amb la incertesa, en realitat, és la vida mateixa, què us explicaré a vosaltres: ens passa alguna cosa que ens atura i confronta la nostra capacitat de control per ensenyar-nos a gestionar la incertesa, en aquest cas, ens ha parat a tots alhora.

L'inici del confinament va estar marcat per la reacció normal de por, la dificultat per manejar l'ansietat, la vida dins de casa, les relacions familiars amb els convivents, la distància amb altres éssers estimats, la por al contagi i a emmalaltir, la preocupació al voltant de la sustentació econòmica, etc. Actualment, continuen moltes d'aquestes emocions, com la por a contagiar i ser contagiat, com a reacció normal i que ens impulsa a protegir-nos. A més, moltes persones compten amb un llast de tota la situació viscuda... com problemes econòmics, familiars, i duels complicats, entre un llarg etc.

No obstant això, confio plenament en la resiliència, és a dir, la capacitat de sortir enfortit en condicions adverses o traumàtiques, i en la capacitat natural de l'ésser humà per trobar recursos que el tornin a l'equilibri. De fet, aquests casos constitueixen més la norma que l'excepció. Persones que han trobat en si mateixes, i en el seu entorn, recursos per gestionar aquesta situació millor del que elles mateixes haguessin imaginat. Probablement, et puguis identificar amb aquest perfil de persones; sorprès de tu mateix pel maneig que has fet de la situació? Sorprès dels teus fills?...

Quines serien algunes claus per aconseguir la resiliència?

  • Tornaré sempre a emfatitzar la importància de la recerca del sentit. El sentit de la vida, en qualsevol circumstància que ens toqui viure, ajuda a créixer en la resiliència. Dirigir la teva vida cap a valors importants per a tu, en definitiva, genera benestar i satisfacció, i redueix emocions que ens allunyen d'allò que realment valorem.
  • D'altra banda, el suport social de qualitat, saber trobar aquest suport, valorar-lo i dirigir les nostres accions per mantenir-lo en la nostra vida.
  • La capacitat per a la introspecció. Conèixer les nostres emocions / pensaments, reconèixer-los, identificar el seu origen per gestionar-los millor. Així mateix, la capacitat d'autocrítica, tan important per aconseguir la transformació.
  • La confiança en un mateix i en la capacitat natural per refer-se de les situacions difícils. Saber demanar ajuda i rebre-la.
  • I entre moltes més coses, el sentit de l'humor i la creativitat permeten una bona adaptació a les noves circumstàncies que la vida ens va presentant.

Us proposo un senzill exercici experiencial:

Probablement, ja has donat el teu primer passeig després de l'confinament; t'has adonat de com se sent el sol i el vent a la teva cara? t'has oblidat del mòbil i d'altres distractors, per connectar-te amb tots els teus sentits en la relaxació del teu cos mentre passeges, com és el mitjà que t'envolta? Hi ha persones que em comenten que estan descobrint detalls del seu barri que desconeixien; probablement, abans passaven per aquests llocs mirant a terra, pensant què anaven a fer després o simplement, mirant el mòbil.

Prepara't per a les pròximes coses que degustaràs de manera especial a causa d'aquesta situació. Com sap una abraçada? Aprofita la teva primera abraçada, prepara't per viure-ho amb atenció plena i decideix qui serà la primera persona amb la qual viuràs aquesta bonica experiència. Tria bé! Ara i sempre!

linea nena1

AngelicaGarcia 250

Angélica García és llicenciada en Psicologia per la Universidad de Granada, especialista en Psicologia Clínica (via PIR) a l’Hospital Regional de Málaga, amb formació específica en Psicooncologia de càncer de mama per la Unitat de Psicooncologia de l’Institut Català d’Oncologia de Barcelona (ICO). Actualment, està cursant el tercer programa de Doctorat en Psicologia de la Salut per la Universidad de Málaga.

És Facultativa Especialista en Psicologia Clínica del Hospital Parc Taulí de Sabadell, professora referent de preparació PIR de l’Acadèmia APIR i psicooncòleg a Grup Àgata.

La reconstrucció després del càncer de mama és una decisió que s’ha de prendre entre el cirurgià plàstic i la pacient.

El diagnòstic d’un càncer de mama és sempre un cop molt dur en la vida de qualsevol dona i, ocasionalment, en l’home. La resposta immediata a la notícia és molt variable, però amb factors comuns: por, angoixa, insomni, estrès, diarrees, estrenyiment, dubtes enfront del futur, depressió, no trobar la manera de comunicar-ho als éssers més propers, ... Preocupa pensar en la quimio / radioteràpia i les seves conseqüències i es produeix un rebuig a la cirurgia per por a l’acceptació del resultat, ja sigui per la mateixa persona afectada o per la parella o l’entorn. I al final, la pregunta clau: Ho superaré?

Només tenim dues posicions úniques y veritables:

  • L’acceptació. És un punt clau per afrontar tot el procés, que es preveu incòmode i dur, però que amb el temps podrà portar-nos a un final desitjat i esperançador. Demana temps i, a vegades, algun tipus d’ajuda psico-oncològica.
  • La confiança total en l’equip que escollim per ser tractades. Aquest equip acostuma a estar encapçalat per un ginecòleg que, assessorat per un comitè d’experts, decidirà quin és el millor tractament en cada cas.

L’acceptació i la confiança són, doncs, indispensables. No hi ha dubte possible, perquè la condició necessària i imprescindible és l’acceptació del tot en un marc de confiança.

Un cop acabat el procés del tractament de la malaltia, queden estigmes sobre la nostra imatge corporal, particularment en la zona del tòrax i els sinus. En aquest moment podrem plantejar altres qüestions summament importants:

  • Acceptem el resultat final. Pensem que podem conviure amb ell i que no afectarà la nostra qualitat de vida.
  • No acceptem el resultat i ens decantem per una reconstrucció mamària.

CirurgiaSi ens decidim per la segona possibilitat, entrem en una altra fase del procés: fins ara podríem dir que la prioritat era "destructiva". La reconstrucció ens introdueix en la fase "constructiva", orientada a obtenir la imatge física d’abans d’iniciar el tractament, que a la vegada aporta, una millora psíquica, mental, social, laboral, etc..

Cal tenir clar que en aquest nou temps, és a dir, abans d’iniciar aquesta fase, hem d’assessorar-nos el millor possible..

Com ens hem d’assessorar? La resposta és ben senzilla: el cirurgià plàstic és l’especialista indicat per orientar-nos i aconsellar-nos. Ell és qui ens ha d’explicar totes les possibilitats tècniques existents en el nostre cas particular, a la vegada, fer-nos comprendre els possibles fracassos als quals estem exposats. És fonamental gestionar molt bé les expectatives.

De tot l’anteriorment exposat, deduïm que necessitem del facultatiu una informació veraç, clara i fàcil de comprendre. No han de quedar dubtes. Hem de poder preguntar tot allò que ens preocupa o desitgem saber, sense cap mena de vergonya o restricció.

És en aquest punt quan, i a partir de l'intercanvi actiu i la contraposició d’informacions i expectatives entre cirurgià i pacient, podrem prendre la millor decisió que haurà de ser compartida sempre per les dues parts.

linea nena1

NOMBRE

Dr. Pere Serret

  • Co-Director del Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de Clínica Corachán.
  • Director Honorari del Servei de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica de l'Hospital de Sant Pau des de Gener 2005.
  • Cap de Servei de Cirurgia Plástica, Reparadora i Estètica de l'Hospital de Sant Pau, 1998 - 2004.
  • Professor Associat de la Universitat Autònoma de Barcelona, fundador i responsable de la Optativa de Cirurgia Plàstica.
  • President de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica, 1993 - 1995
  • Vocal de la Junta de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica, 1994 - 1996 / 2011 -2013
  • Membre Numerari de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica